Cat / Esp / Eng
Esteu aquí: Inici Magazine Entrevista amb Marcy Page i Normand Roger, Premi Honorífic Animac 2018

Entrevista amb Marcy Page i Normand Roger, Premi Honorífic Animac 2018

El compositor canadenc Normand Roger va començar la seva carrera musical com a compositor freelance pel National Film Board of Canada l’any 1971. Ha treballat principalment en el territori de l’animació, on ha creat més de dues-centes bandes sonores en els últims 47 anys, però també ha composat música per a documentals, llargmetratges, drames televisius, sèries infantils, anuncis, instal·lacions multimèdia, i temes musicals per la televisió canadenca i nord-americana.

Ha treballat amb algunes de les figures més cèlebres de l’animació mundial com Frédéric Back, (Crac, The Man Who Planted Trees), Paul Driessen (nou peces incloent el seu recent Cat Meets Dog), Co Hoedeman (The Sand Castle), Eugene Fedorenko i Rose Newlove (Every Child i Village of Idiots). Algunes de les seves produccions més recents són Tragic Story with a Happy Ending de Regina Pessoa (convidada especial d’Animac 2016), Leon in the Wintertime i Melie in the Springtime de Pierre-Luc Granjon, Retouches de Georges Schwitzgabel, Lost in Snow i Wings and Oars de Vladimir Leschiov, Missed Aches de Joanna Priestley, Le Cirque de Nicolas Brault, The Spine de Chris Landreth (Animac 2013), “I Was a Child of Holocaust Survivors” de Ann Marie Fleming, i “Muybridge Strings” de Koji Yamamura.

Els seus films han aconseguit centenars de premis en festivals internacionals incloent tretze nominacions als Premis de l’Acadèmia de les quals sis es van endur l’Oscar. Tot i que treballa d’una manera tradicional quan composa música per a documentals o drames – on se centra exclusivament en la partitura – Normand Roger enfoca els projectes d’animació amb una banda sonora completa on s’inclouen els efectes de so.

La californiana Marcy Parge ha cultivat un interès per l’animació durant 40 anys. Abans d’unir-se al National Film Board of Canada el 1990, va explorar la seva obra personal com a animadora amb peces com “Paradisia” (1987), va animar per una dotzena de companyies, i va ensenyar cursos d’animació a la San Francisco State University i al California College of Arts & Crafts. Com a produtora de la NFB, va mantenir el seu compromís com a productora de propostes animades eclèctiques i inusuals, que van obtenir més de 250 premis pel NFB, incloent sis nominacions als Premis de l’Acadèmia i dos Òscars a millor curt d’animació. Es va jubilar el passat 2014.

Animac Magazine: Moltes gràcies pel vostre temps i per ser aquí amb nosaltres!

Normand Roger: El plaer és nostre.

AM: Les nostres primeres preguntes són per tu, Normand. Quan vas descobrir el món de l’animació i el seu potencial com a mitjà expressivament visual? I com va començar la teva relació amb el National Film Board of Canada (NFB)?

NR: Quan era petit mirava dibuixos animats – com qualsevol nen – i amb el temps vaig començar a estudiar música, mentre estava molt interessat en les arts visuals. Quan era un adolescent, ja componia música sobre peces d’art modern que treia de llibres. Tenia curiositat per la relació entre música i arts visuals, però no tenia en ment l’animació en aquell temps. Fins que vaig anar a una escola d’art per aprofundir en la meva recerca i allà hi vaig conèixer alguns artistes visuals. Jo també tenia un grup de música – era l’any 1968. Segurament aquesta data ressona en la vostra memòria: un any on tots els estudiants arreu del món van sortir als carrers i es varen revoltar per un nou ordre. Va passar a San Francisco (on es va criar la Marcy), a Montreal, a París... Hi havia una bona pila d’esdeveniments al voltant de l’escola, i amb la meva banda fèiem molts concerts, on tocava i composava música pel grup. Un o dos anys després de graduar-nos, un d’aquells artistes visuals va realitzar un film animat al National Film Board. Ell coneixia i recordava la meva música, així que em va demanar si podia fer-li la banda sonora, i així va començar tot. Vaig treballar en aquell film i vaig descobrir una nova escena: els films d’autor. I em va fascinar i vaig sentir que era exactament el que estava buscant.

AM: Així que el teu primer film pel NFB era animat! I va ser l’inici d’una llarguíssima carrera, on la majoria de la teva feina ha estat enfocada a curtmetratges. Què té d’especial el format curt per a un compositor?

NR: Bé, permeten a l’artista expressar-se personalment, ja que normalment s’encarrega de tot el procés per ell o ella mateixa, amb molta poca ajuda. Si fas un llargmetratge i tens tot un estudi al darrere treballant-hi, l’estil escollit ha de permetre que molta gent s’hi pugui adaptar. Però amb un curtmetratge hi ha més possibilitats per experimentar, investigar, ser personal... I m’agrada perquè cada film és tan diferent! Mai t’avorreixes perquè un cop acabes un film, arriba el següent i no saps com en serà la música, l’estil, la banda sonora... Ho gaudeixo molt perquè potser el meu tarannà és molt eclèctic. M’agraden tot tipus d’estils musicals, i sempre tinc curiositat i ganes de seguir creixent musicalment, així que cada film em dona l’oportunitat d’investigar i aprendre quelcom nou.

Marcy Page: També hi ha la particularitat del NFB: ha evolucionat de tal manera que no està en competició amb el sector privat. On, per exemple, en el món dels llargmetratges d’animació, tot sol gravitar al voltant del lucre. Mentre que els curtmetratges normalment no generen guanys. I així, el NFB acostuma a produir curtmetratges d’animació i documentals que no son massa comercials.

AM: La següent pregunta és per a tots dos. Ens agradaria saber més sobre la peça que us va unir creativament: Paradisia. De fet, Marcy: és aquest l’únic curtmetratge que vas dirigir abans de convertir-te en productora?

MP: Sí, és l’única peça major que vaig realitzar, però tinc altres films que vaig fer com a estudiant que no volia que veiessin la llum. Però Paradisia era una obra que volia compartir amb el món. Jo impartia conferències a la San Francisco State University i tenia molt bona relació amb el conseller acadèmic canadenc de la nostra escola. Van dur-nos a mi i d’altres directors al NFB i aquell any vam dir: “bé, potser aquest cop hauríem de contractar un compositor!”. I vàrem incloure al Normand al nostre equip. Com a part de la instrucció, li vaig ensenyar una prova a llapis del projecte i vam fer una petita representació de la història davant de la classe de producció, on es duia a terme la primera entrevista entre el director i el compositor. El Normand va demostrar que era molt astut i sensible i, després d’aquella trobada, li vaig demanar si estaria interessat en encarregar-se de la banda sonora del meu film.

AM: Així doncs, quin tipus de sons i música estaves buscant?

MP: Bé, no n’estava segura. Tenia algunes idees sobre la instrumentació.

NR: Sí, va tenir una gran idea: va suggerir que potser podríem fer servir una harmònica de vidre. No sé si coneixeu aquest instrument, però està fet de plats de vidre i el seu so es genera per fricció amb aigua i els teus dits. I vaig pensar que era ideal, ja que el tema del film era molt sensual i fins i tot eròtic. Però necessitava alguna cosa més que aquells sons constants de fricció. El sampleig estava en una etapa molt primerenca, però teníem una nova màquina capaç de samplejar un so i poder-lo reproduir i tocar amb el teclat. Així que vaig samplejar diferents sons de vidres: fregats però també colpejats, perquè necessitava alguns sons de percussió. I vam emprar bàsicament aquest tipus de sons, però la idea original va ser de la Marcy.

MP: I de tot això en fa trenta anys, i hem estat junts des de llavors.

AM: Què et va dur de la direcció cap a la producció, Marcy? I quin tipus de projectes vas intentar dur a terme?

MP: Quan em vaig mudar al Canadà, abans de ser reconeguda oficialment com a ciutadana, vaig conèixer a molta gent del NFB a través de l’ensenyança. I hi havia un projecte sota la batuta del productor David Perel – era un film amb moltes seqüències. Em va demanar si volia dirigir-ne algunes i em vaig acabar convertint en productora associada.

NR: De fet, en David em va explicar una història una mica diferent. Em va dir que quan al principi treballaves com a animadora, ben aviat va descobrir que els altres animadors es dirigien a la Marcy per demanar-li consell. I amb el temps va acabar dirigint a tothom, i en David se’n va adonar que la Marcy seria una bona productora.

MP: En tot cas, em va preguntar si estaria interessada en treballar com a productora un cop es va jubilar l’Eunice Macaulay, productora de la NFB.

NR: Recordo que quan la Marcy va acceptar la feina, li van prometre que també podria dirigir o animar al mateix temps. Però aviat, hi havia tanta feina que no va tenir temps de res – però ara ha tornat a la càrrega!

MP: [riu] Ara que m’he jubilat.

AM: Això és genial! I era una de les nostres preguntes – si tenies algun projecte personal entre mans, ara que t’has jubilat. Has tornat a la direcció, doncs?

MP: Sí. Estic tornant a animar.

NR: Hem treballat en molts projectes plegats que la Marcy va produir en tots aquests anys, i tot va començar perquè vam treballar plegats en aquest primer projecte. Bé, jo només vaig fer la meva petita contribució musical.

AM: Normand, has treballat amb tantíssims directors d’alt nivell i en tants projectes... que ens agradaria saber quins d’ells han estat els més desafiants per tu com a compositor.

NR: Desafiants! És una pregunta interessant, perquè els films més desafiants no solen ser el que pensa la gent. Alguns presenten un problema difícil de resoldre però que no és obvi en absolut. Per exemple, alguns films contenen un narrador que ocupa tot el temps i, per tant, la música no hi té cabuda perquè no hi ha espai. Normalment es tractava de problemes tècnics com aquest. En Paul Driessen sempre em venia amb films molt desafiants perquè solia experimentar amb, per exemple, una pantalla partida on estaven ocorrent coses diferents al mateix temps, o múltiples pantalles mostrant tota mena de petites accions. En casos així, suposa tot un repte per la banda sonora, ja que necessites dirigir l’ull de l’espectador cap a un lloc o un altre. No pots mantenir tota la música i tots els sons alhora, perquè la gent no serà capaç de seguir-ho i serà molt confús per tothom. En Paul feia moltes peces d’aquest tipus on sempre havia de trobar-hi una solució, i jo gaudia molt d’aquest procés. De fet, els films més abstractes solen ser els més fàcils, ja que pots fer qualsevol cosa, buscar una expressivitat, i és un material molt més flexible. Però quan és un film més narratiu, ple de talls, diàlegs, o narradors... trobar la manera d’unir tots els punts pot convertir-se en un trencaclosques molt difícil de resoldre.


Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Vimeo
La Paeria - Ajuntament de Lleida

Subscriu-te a la NEWSLETTER ANIMAC!

Contacta

info@animac.cat
Tel/Fax: +34 973 700 325