Cat / Esp / Eng
Esteu aquí: Inici Magazine Entrevista amb Rocío Álvarez, directora de “Simbiosis Carnal” (Premi del Públic d’Animac 2018)

Entrevista amb Rocío Álvarez, directora de “Simbiosis Carnal” (Premi del Públic d’Animac 2018)

La valenciana Rocío Álvarez és una artista plàstica i realitzadora d’animació formada en Belles Arts a Valencia i a Roma. Després d’explorar el món de la pintura i les instal·lacions urbanes, es va especialitzar en animació i va entrar a l’escola La Poudrière a Valence (França), on el seu curt de fi de curs “Ecart de Conduite” (2012) va tenir molt bona rebuda a festivals internacionals i va ser seleccionat pel Cartoon d’Or 2013. Ara a Brussel·les, ha treballat en el desenvolupament de projectes de sèrie com “Interlaine” o “Street Driver”, a l’estudi belga L’Enclume, o realitzant retrats animats per France Music. El seu últim curtmetratge present a Animac 2018 i seleccionat a competició a Annecy 2018, “Simbiosis Carnal” (2017), és una exploració poètica de la sexualitat mesclant tècniques experimentals.

rocío álvarez - premi del públic

Animac Magazine: Com t’han influït els teus anys de formació com a artista plàstica? Dit d’una altra manera, quina empremta ha deixat en el teu recorregut com a animadora?

Rocío Álvarez: Crec que m’han influït molt en la recerca d’un concepte gràfic potent per a cada pel·lícula, prenent cura de l’estètica, el gest, i l’expressió a través de la línia. També en l’experimentació amb textures, que m’apassiona. I suposo que també a nivell de contingut: el fet de voler arribar als extrems i voler anar-me’n fora d’allò convencional.

Animac Magazine: Què vas aprendre durant el teu pas per l’escola La Poudrière? Ens agradaria saber més sobre la teva experiència, els teus mentors...

Rocío Álvarez: La Poudrière són dos anys de formació molt intensa. Jo vaig aprendre moltíssim sobre el fet d’organitzar-se per fer un curt, que sempre suposa molta més feina del que et penses al principi. Els exercicis són molt complets i treballàvem des de la gravació i muntatge sonor, com escriure un bon guió, la direcció d’actors, com adaptar un llibre infantil a sèrie de televisió…
I, a més, teníem els curts personals de cadascú i un projecte de llarg. Per a mi ha estat un privilegi, ja que érem molt pocs alumnes i a cada exercici estàvem acompanyats d’un professional de l’animació per aconsellar-nos. Són mentors que passen per l’escola un dia, o una setmana o dues – no hi ha professors fixes. I també porten productors o gent que treballa en cadenes de televisió per donar la seva opinió sobre els projectes que desenvolupem. És una mica difícil entrar en aquesta escola, però clarament la recomano.

Animac Magazine: D’on naix el teu curt “Écart de Conduite? Hi ha un toc autobiogràfic?

Rocío Álvarez: Hehe, és clar que hi ha un toc autobiogràfic. Vaig començar a treure’m el carnet a Espanya, vaig suspendre i després ja vaig entrar a l’escola a França. L’estiu següent, vaig intentar treure-me’l una altra vegada abans que la teòrica em caduqués… i vaig suspendre un altre cop. Em vaig empipar molt, estava rabiosa, però després se’m va ocórrer que, en realitat, tot plegat tenia un component còmic per desenvolupar.

Perquè és un tema que estressa a un munt de gent, té molts codis, i és una mica teatral. Així que vaig posar fil a l’agulla. Però bé, el personatge principal no sóc jo, és fictici (de debò!, hehe). Vaig mirar de dur els personatges principals al límit per generar més comèdia. El que més em va costar d’aquest curt va ser el guió – trobar-li un final. Ara ja tinc el carnet, me’l vaig treure a Brussel·les després d’uns quants intents...

Animac Magazine: Què ofereix Bèlgica (i l’estudi L’Enclume) per una animadora amb vocació internacional com tu?

Rocío Álvarez: Visc a Brussel·les, i m’encanta a nivell multicultural i de mixcititat. Hi ha una bona pila d’esdeveniments artístics, concerts, exposicions, festes… Són molt lliures i suposo que això m’inspira molt. Hi ha força estudis i productores d’animació, i si un és mitjanament bo, crec que és possible trobar feina animant en projectes de sèrie o llargmetratges. Jo prefereixo, de moment, desenvolupar els meus projectes personals, i per això també crec que hi ha certes ajudes a la creació de cinema - per exemple, la Féderation Wallonie-Bruxells - que són difícils d’aconseguir però no impossible. Jo en vaig tenir una per a la producció de “Simbiosis Carnal”. És com tot, el món de l’art sempre és un món de concursos i dossiers.

Animac Magazine: “Simbiosis Carnal” ens fascina: el veiem com una exploració holística i mutant de la sensualitat, on veiem tota mena de criatures (incloent els humans) en el seus rituals d’aparellament. Què et va dur a voler explorar aquest tema tan visceral? Ens agradaria saber més sobre el procés creatiu del teu últim curt.

Rocío Álvarez: En un principi, la idea va néixer des de l’estètica. Vaig participar en un concurs de Fumetto, on calia fer un còmic de tres pàgines amb l’erotisme com a tema. No vaig guanyar-lo, però ja van sortir algunes imatges del curt. Em van agradar les figures roses i blaves simples que es transformen en animals, i em vaig dir que animades quedarien molt bé. Així que ho vaig convertir en un projecte d’animació. Vaig guanyar el premi Canal + a projectes al 3D Wire 2014, i després vaig obtenir un projecte de residència a Brussel·les amb Zorobabel i Camera-etc. Allà em vaig dir que el projecte funcionava visualment, però necessitava una profunditat. I va ser llavors quan vaig començar a investigar més sobre la història de la sexualitat, a unir-ho tot amb el nostre passat cel·lular i animal… I així aprofitar per reivindicar temes, com que la sexualitat femenina ha estat ocultada de manera cultural o que avui dia estem hipersexualizats, però no per això més alliberats. Volia mantenir l’estètica de les meves primeres recerques gràfiques, fetes amb acrílic diluït, i crec que ho vaig aconseguir, tot i que en molts fragments l’acabat és digital. Vaig experimentar molt amb textures en paper i animació directa sota càmera i mescles per arribar a aquest equilibri. I amb la música també vaig treballar amb dos grups belgues. El primer és molt experimental i creatiu, “Why The Eye?”, i li ha donat un toc primitiu electrònic molt interessant. I el segon és “Flying Chairs”, de qui vaig escollir el tema del final del curt, que em sembla molt sensual i al mateix temps divertit i salvatge.


Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Vimeo
La Paeria - Ajuntament de Lleida

Subscriu-te a la NEWSLETTER ANIMAC!

Contacta

info@animac.cat
Tel/Fax: +34 973 700 325