Cat / Esp / Eng
Esteu aquí: Inici Programa Monogràfic. Animac 25 anys

MONOGRÀFIC. ANIMAC 25 ANYS

ANIMAC 25 ANYS. CINEASTES

FILMIN

Descobreix la programació >>

ANIMAC 25 ANYS. YOUNG TALENT TO WATCH

FILMIN

Descobreix la programació >>

 

Animac: 25 anys animant Lleida

 

Any 2012. L'emblemàtic Auditori Ricard Viñes es vesteix de gala per donar el tret de sortida a l'edició número 16 d'Animac: l’estrena de El gato del rabino és una magnífica obertura, ja que l'adaptació cinematogràfica del còmic de culte ha estat realitzada pel mateix Joann Sfar. Però abans de la projecció inaugural, la sala gran de la Llotja –amb els seus mil espectadors i un disseny que sembla un somni de Tim Burton fet realitat– acull també una petita gran estrena, el videoclip que la productora barcelonina nueveojos ha dibuixat per a la cançó Els vespres verds del grup Mishima. Amb l'energia pròpia de les grans nits sobrevolant les butaques, l'alegria es transmuta en electricitat quan s'obre el teló i dona pas al grup català, que apareix per sorpresa per acompanyar en directe la projecció. Sobre l'escenari del Palau de Congressos de Lleida tenim actuant una banda que si un dia penja el cartell de sold out a la Sala Apolo de Barcelona avui fa costat a un videoclip lo-fi. I, a l'altra banda, una platea de mil espectadors plena de gom a gom celebrant el concert que dona vida a l'animació. No són només paraules: l'obra, comissariada per Animac, està formada per esbossos que se succeeixen sobre un quadern, dibuixos que van «animant-se» sobre la marxa a mesura que la música els insufla vida. Uns anys després sobre aquest mateix escenari, l'indie pop delicat de Mishima deixarà lloc al garrotín folklòric del grup musical La Violeta per aplaudir el compromís amb la cultura romaní de la cineasta finesa Katariina Lillqvist, que finalment no dubtarà a respondre a la picada d’ullet amb un parell de balls. I d'aquí al theme de Bob Esponja cantat a capela per les 100 nenes i nens de les corals de l'Orfeó Lleidatà com a homenatge pòstum al seu creador, Stephen Hillenburg. Moments que expressen molt bé com a Animac les feines d'autor i popular es barregen en una paleta, el pinzell de la qual il·lustra un fresc de l'animació que recorre de manera transversal totes les seves formes d'expressió, ja sigui relacionant l'animació amb la fotografia o l'art, amb el documental o la creació experimental, ja sigui ballant instintivament al ritme de la música o atenent a les reflexions filosòfiques d'un gat jueu, ja sigui des de l’stop motion de Lillqvist o des del cartoon hiperpopular d'un porífer groc que viu en una pinya sota el mar. I així és com Animac porta ja 25 anys celebrant l'animació.

 

Vistes des de fora, aquestes escenes poden semblar la gran festa temàtica de portes obertes d'una «lògia» molt particular, com ho defineix Guillermo del Toro. Un club gens secret d'amants de l'animació que tenen com a únic requisit d’accés obrir bé els ulls. Tanmateix, aquest esperit inclusiu que convida a gaudir de l'animació en totes les seves formes ja el trobem present a l'ADN d'Animac des del seu acte fundacional, ara fa 25 anys. «Des del principi teníem clar –explica Carolina López, la seva actual directora– que Animac havia de ser una mostra i no un festival competitiu», un factor diferencial que fa que les pel·lícules que passen per Animac ho fan per ser vistes, compartides, pensades, debatudes, festejades, però no per competir entre elles. «És una manera d'entendre el festival com una festa.» Una raó de ser ja present fins i tot quan Jordi Artigas va dibuixar els primers traços d'Animac cap a l'any 1996, quan l'Ajuntament i el pintor van acordar que a la vida cultural de Lleida, esperonada per la Biennal d'Art, la Panera, l'escola de Belles Arts o publicacions com la revista Transversal, hi havia espai per a un festival de cinema d'animació. Aleshores es deia diferent, Animagic, i se celebrava al CaixaForum, però sempre es va voler que fos un esdeveniment cultural per al públic i no un esdeveniment de mercat o de cara a la indústria. Per això, per a Isabel Herguera, una de les tres directores juntament amb la Carolina i la Marigel Alonso que han estat al capdavant del festival, «va ser molt important el treball de gestió des de dins de Lleida per connectar tota aquesta bombolla artística creativa que prové d'un altre planeta i ancorar-la a la realitat i a la gent de Lleida. És fonamental involucrar-los i que sentin seu el festival. I ho vam aconseguir: durant l'Animac, Lleida és una festa». Herguera, que l'any 2003 va prendre el relleu de la Carolina en la direcció fins que López va tornar el 2011, apunta els noms d'Alfred Sesma, Margot Besora o Antoni Llebot com algunes de les persones claus que, entre bambolines, van aconseguir arrelar el festival a la seva ciutat. Un equip del qual també va formar part l'artista Carles Porta, ja que el lleidatà ha estat la constant que ha donat «identitat gràfica» al festival des dels seus inicis. Enguany cedeix la batuta a l'artista noruega Gina Thorstensen –també present en aquesta edició com a directora d'art de la cineasta Anca Damian–, però no sense que abans rebi un Premi Trajectòria alhora que se li dedica una exposició que recollirà tots els fabulosos cartells que ha realitzat per a la Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya.

 

No és l'únic repàs a la història d'Animac per al seu vint-i-cinquè aniversari, ja que per commemorar el quart de segle s'han elaborat algunes llistes confegides amb les votacions de destacats crítics, escriptors, historiadors, acadèmics i directors de filmoteques i festivals. En el top dels 50 millors llargmetratges dels últims 25 anys trobem una bona mostra de l'etapa daurada que viu l'animació, una de les circumstàncies que ha permès que Animac creixi una mica més en cada edició. Segons les paraules de la Carolina, «estem vivint una edat d'or. Recordo que Ian Mackinnon, un dels responsables tècnics de La novia cadáver, que ens va visitar el 2017, ens explicava que van fer la pel·lícula pensant que seria l'últim cop que podrien fer un llargmetratge en stop motion. I avui en dia, gairebé vint anys després, tenim Guillermo del Toro o Wes Anderson fent-lo servir. Totes aquestes tècniques que semblaven obsoletes o exclusives de formes més independents i minoritàries han acabat fent el salt al cinema comercial. Afortunadament, s'està reconeixent la riquesa de les diverses tècniques de l'animació». Així, del domini absolut del model Disney i el buit de la crítica a qualsevol alternativa (el cartoon, la UPA, l'animació soviètica…) hem pogut avançar de la mà d'Animac per l'explosió de l'anime als anys 90 i la consagració de la indústria japonesa com a alternativa de prestigi (El viaje de Chihiro, que encapçala el llistat, The Tale of the Princess Kaguya, Paprika…), l’envol de la particular sensibilitat de l'animació europea (La tortue rouge, Les Triplettes de Belleville, Kirikou et la sorcière…) i per la irrupció d'una pluralitat de veus des de la producció més d'autor (Little Otik, Rocks in My Pockets, Psiconautas o Mary and Max, el director del qual, Adam Elliot, es premia enguany), una llista de pel·lícules que fa palès com aquest boom ha anat lligat a una «democratització» tècnica que ha facilitat la tasca a les creadores i als creadors fins arribar a l'aparició d'allò que la Carolina descriu com «pel·lícules fetes a pulmó». «L'any passat vam projectar Away, una pel·lícula que un jove de Letònia havia realitzat totalment amb el seu ordinador, i aquest any tenim Kill It and Leave This Town, una pel·lícula txeca també feta a pulmó; és una passada.» Una «revolució de R+D» que també s'ha notat en la pròpia idiosincràsia del festival, ja que amb l'arribada del digital va quedant enrere l'època en què enviar llaunes carregades de rotllos de pel·lícula era un element determinant per al festival, fins i tot per a la programació. La Isabel recorda amb l'èpica de la nostàlgia com el reputat artista sud-africà William Kentridge li va enviar un autèntic tresor en la primera edició que va dirigir: «un bagul ple de les seves pel·lícules en 16 mm».

 

En cel·luloide, en digital, en format llarg, en format curt, narratiu o abstracte, filmat amb la serialitat d'un capítol o com un simple espot publicitari, en 2D o en 3D, en aquarel·la o amb titelles… Les formes i formats que han passat per Animac són nombrosos com els que els seus creadors han estat capaços de materialitzar per fer «visibles els somnis de la imaginació», citant la magnífica definició del cinema animat que va donar el pioner Ladislas Starewitch, a qui Animac va retre homenatge l'any 2019. Però, ¿com s'aconsegueix reunir mil persones per veure un documental animat experimental sobre la matança de refugiats palestins al Líban? Tant la Carolina com la Isabel ho tenen clar: a falta de fórmules màgiques, només es pot apostar per «la honestedat, la convicció absoluta en les pel·lícules que presentem». Això i una «confiança total en el públic». Tot plegat, és clar, amb una forta comunicació i el repte d’apropar el procés de creació d'aquests cineastes al públic en general a través de tallers, xerrades i classes magistrals que ajuden a entendre la producció de les pel·lícules animades. Fins i tot dedicant En construcción, una de les seccions que més mima l'equip d'Animac, a posar el focus en el work in progress d'una pel·lícula. «L'etapa del “procés” és molt important. Tot i que jo ja no sóc animadora com la Isabel, sí que vinc també d'aquest món, i sé que té un valor incommensurable entendre què hi ha rere cada autor, quines són les seves idees i pensaments quan fa la seva pel·lícula. Aquest ha estat un segell d'Animac.» Perquè en cap altre lloc com en aquesta Mostra de Lleida se sublima tant aquell famós leitmotiv de El libro de imágenes de Jean-Luc Godard, el qual afirmava que «la veritable condició de l'ésser humà és la de pensar amb les mans». Una voluntat ferma d’acostar l'obra al públic i mantenir la flama de la creació viva en tot moment: abans, durant i després de la realització de la pel·lícula. I d'aquest cabal va sorgir un dels moments més emocionants dels 25 anys d'Animac, quan el 2018 els germans Elena i Fernando Pomares estrenaven el seu curt Morning Cowboy en el festival de la seva ciutat i afirmaven des de l'escenari: «si som aquí, és per Animac».

 

És que quan els festivals d'animació a Espanya encara es podien comptar amb els dits d'una mà, a Lleida es va apostar per un sol criteri: «donar veu als autors» que, des de qualsevol lloc del món i sota qualsevol prisma «comuniquen un món personal». Situant l'autor al centre del relat, Animac es configura amb un criteri «incorruptible» i un punt «radical», però sobretot a través d'una aposta genuïna per compartir allò que emociona l'equip de programadors. Perquè no hi ha una manera més convincent de convidar el públic que fer-ho des de l'entusiasme contagiós amb el qual es comparteix un descobriment apassionant amb un amic. «Hi ha dues maneres de fer un festival: una, perseguint tendències i grans noms, i l'altra amb molt esforç, criteri i afecte», confessa la Carolina, que somriu quan assenyala com aquesta relació directa i propera amb els creadors ha ajudat a establir una xarxa «d'amics del festival» que venen a la Mostra amb cada nou treball, prioritzant la cita lleidatana per sobre d'altres festivals de competició. Per això, per exemple, el prestigiós estudi Cartoon Saloon va trucar a la porta d'Animac en ple apogeu de popularitat per estrenar una producció tan potent com El pan de la guerra (The Breadwinner). O que anys més tard d'enviar el seu bagul ple de pel·lícules, William Kentridge va respondre al premi que li va concedir Animac durant l'última edició enviant una creació de cinc minuts realitzada ex professo en què explicava què significava per a ell l'animació. Dues fites que, tanmateix, empal·lideixen amb la que explica la Isabel: «Un any vam convidar el grup d'artistes italians Cucinema a fer un taller de cuinar i pintar pel·lícules. Allà vaig conèixer… el meu marit!». Una anècdota entranyable que serveix de termòmetre de l'ambient proper i humà que prima a Animac, l'equip del qual sembla no fer broma quan avisa que anar a l'Animac és enamorar-se.

 

Arribats a l'edició número 25 només resta una pregunta: com celebrar l'aniversari d'un festival de cinema enmig d'una pandèmia que n’impossibilita el desenvolupament en les condicions habituals? Com sempre ha fet Animac: reflectint la realitat del moment, sense por a innovar, abraçant la irrupció, més o menys sobtada, del progrés tecnològic. Així, enguany Animac combinarà algunes activitats presencials amb l'exhibició de diverses seccions del seu programa a través de Filmin, «la gran salvadora dels festivals, una plataforma que, a més, comptava ja de manera orgànica amb gairebé totes les pel·lícules que hem seleccionat a la Top List Animac 25», i la plataforma YouTube, que acollirà alguna de les xerrades. Així que, si bé aquest any no podrem veure una de les imatges més boniques de cada Animac –l'arribada a la Llotja d'autobusos plens de milers de nenes i nens procedents de col·legis per veure curts programats, segons la Carolina, «amb un sentit de la responsabilitat doble o triple del que sento quan programo per a adults»– el festival ja ha preparat uns dossiers pedagògics per repartir als professors dels gairebé deu mil alumnes que gaudiran a classe de les pel·lícules d'Animac en línia. Perquè Animac es pot gaudir com amb aquells jocs reunits d’abans: de 0 a 99 anys. Així que, mentre uns veuen els curts a l'escola, els altres podem piular les nostres impressions amb l'etiqueta #Animac25 fins que puguem tornar a abraçar-nos als passadissos camí de la sala Ricard Viñes. Perquè probablement la millor definició d'Animac la va deixar el creador de El asombroso mundo de Gumball, aquesta sèrie que sacseja amb alegria ultra energètica diverses tècniques (animació tradicional, CGI, collage, fotografies…) en un còctel divertit, sorprenent i nutritiu quan, després de la seva visita a Lleida, va piular «Gràcies @Animac_Lleida, ha estat com ser atropellat per un tren de mercaderies carregat d'amor». Per molts anys!

 

Alberto Lechuga


Twitter

Social Media

Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Vimeo

Newsletter

Subscriu-te a la NEWSLETTER ANIMAC!

Contacta

info@animac.cat
Tel/Fax: +34 973 700 325