Cat / Esp / Eng
Esteu aquí: Inici Mostra Bitàcola d'Animac, per Adrián Encinas BITÀCOLA DEL 22 DE FEBRER: EMOCIONS ANIMADES D'AHIR I AVUI

BITÀCOLA DEL 22 DE FEBRER: EMOCIONS ANIMADES D'AHIR I AVUI

 

Els esmorzars d’Animac són una de les millors coses del festival. I no és que ho digui jo, qualsevol dels assistents d'edicions anteriors t'insistirà que hi vagis, atès que és la via informal i ideal de tenir contacte amb els realitzadors, directors i artistes que es dediquen al tema del fotograma animat. A més, donen cafè.

En l'edició d'aquest any el sofà dels convidats estava utilitzat fins als reposabraços (suposo que ja han encarregat un sofà de dos pisos per a l'edició de l'any que ve –sí, és una picada d'ullet als qui hagin vist La Llego pel·lícula-): Mark Osborne, Clyde and Henry (Chris Lavis and Maciek Szczerbowski), Sam, Paloma Mora, Vicente Mallols, Peter Lord, César Díaz i Katariina Lillqvist. El meu boli no donava l’abast per apuntar totes les increïbles frases que van anar deixant; aquí van algunes d'elles:

- L'animació stop-motion ha de guardar-se per a idees màgiques, no ha d'usar-se sempre (Maciek Szczerbowski).

- Tenir una idea no és massa mèrit, de fet, jo tinc idees constantment i les vaig apuntant en una llibreta. El difícil és tenir els diners per portar aquesta idea a terme (Sam).

- Les idees en stop-motion sorgeixen de forma bastant espontània, perquè tens en les teves mans posar el control d'un personatge físic que et va demanant què fer. Donar vida a un personatge en stop-motion és una experiència divina i addictiva (Peter Lord).

- Per als meus projectes personals em mou l'experimentació, el repte de fer una cosa nova, i sempre a pressupost zero, o gairebé zero (César Díaz).

- Em fascinen les històries que mai abans s'han contat, aquelles que pertanyen a un estrat subterrani; i aquestes són les que conto en les meves pel·lícules (Katariina Lillqvist).

Després de l’esmorzar, uns van anar a les sessions de mentoring, uns altres van seguir amb el cafè i els brioixos i nosaltres, la tropa Encinas, pugem a gaudir de l'espai Animacrea. Només entrar estava ja Sam animant un dels personatges secundaris del seu llargmetratge Pos eso, mentre anava donant indicacions al personal sobre com animar; per exemple: col·locar bé el ninot abans de començar a animar el pla (és menys de sentit comú del que pugui semblar). Prop de Sam estaven les diferents escoles donant fullets i acostant l'animació als més petits, en concret ens parem a l'estand de l’ECIB, on l'animador Claudi Sorribas (Capelito, El ataque de los critters asesinos) i els seus alumnes havien muntat un set amb uns personatges senzills perquè els nens tinguessin un primer acostament a la centenària tècnica. El meu fill gran li va trobar ràpidament la manera i en acabar el pla ens va dir que havíem de fer-ho a casa. Gairebé ploro.

A la tarda es van donar a la Sala 2 tres trobades amb autors. A primera hora de la mateixa va ser el torn d'alguns dels molts (més de trenta) espanyols que van treballar en l'última pel·lícula del director d'armilla de pana Wes Anderson: Isla de Perros. Sergio Lara (animador), Sonia Iglesias (puppet maker i armature maker), Cristina Acuña (model maker i set dresser) i César Díaz (animador) van deixar entreveure que en aquesta producció de 600 ninots, 250 decorats i 60 unitats (cabines d'animació que treballen de forma simultània), tot estava vigilat amb lupa a través de comunicacions per e-mails d'anada i torni amb Anderson. “En total vaig animar dos minuts en 8 mesos que vaig estar en la producció”, aquesta frase de Sergio crec que deixa clar el nivell de perfeccionisme requerit en els films animats de Wes.

Les cadires van passar a canviar d'amo. Els barcelonins I+G Stop Motion van arribar amb els seus ninots amb pàtina per explicar als assistents que ells no viuen de l'animació stop-motion, sobreviuen. Fan el que els agrada i s'adapten les seves vides als minsos beneficis i certes viandes (viatges a festivals on són seleccionats que passen a ser les seves vacances) amb la condició de continuar creant l'imaginari fosc que només ells són capaços de fer a la península.

Vernom Chatman seria l'últim a tenir presència a la sala. El productor de South Park i director de Wonder Showzen va venir a presentar la seva nova sèrie: The Shivering Truth, distribuïda per Adult Swim i animada per Shadow Machine. Els dos capítols que es van poder veure en pantalla gran no van ser més que una successió de gags i anades d'olla, però ull, tan ben embastades i surrealistes que era impossible no acabar doblegat de riure i amb les pupil·les dilatades a causa de la visceralitat visual. Estic segur que donarà moltíssim de què parlar en els pròxims mesos.

A mitges de les xerrades vaig haver de sortir a signar els meus dos llibres. Aquest contacte directe amb el lector, que sempre resulta d'allò més agradable, es va convertir en una experiència única en estar assegut braç a braç amb un dels cocreadors de l'estudi Aardman Animations. Peter Lord, el meu admirat professional de la plastilina animada, va resultar ser un paio de puta mare. És ja record inesborrable per sempre del meu còrtex.

La meva sessió festivalera va acabar amb un concert de rock dels més grans: la projecció del molt esperat llargmetratge Hoffmaniada, última ranera de l'extint estudi rus Soyuzmultfilm. La fluïdesa en moviments, el disseny de personatges i l'aura màgica d'una història ben embastada converteixen aquest treball en un dels millors que han sortit del talent de Stanislav Sokolov.

8T5rTZXo.jpeg 029w3SaK.jpeg eRnGUUIL.jpeg sRSn7uRY.jpeg


Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
Vimeo
La Paeria - Ajuntament de Lleida

Subscriu-te a la NEWSLETTER ANIMAC!

Contacta

info@animac.cat
Tel/Fax: +34 973 700 325